El canvi, pels bunyolins, pels mallorquins, i per les Illes (i pels espanyols!), seria que dia 10 en Sampol agafàs el vol cap a Madrid, a dir-los als senyors espanyols que amb sous del que ens roben, a Bunyola podríem fer quatre escoles, ara que no en tenim cap en condicions; o rebaixar el peatge més car d'Europa, del túnel de Sóller, que els pares dels nostres nins han de pagar si els han d'acompanyar a l'institut perquè s'han adormit. O fer saber als senyors espanyols que Raixa és dels bunyolins i no el parador d'estiu de la ministra, i que no consentirem haver de demanar permís per passar per dins ca nostra.

Difícilment la granera núm. 1 del PSIB-PSOE dirà res d'això, com tampoc ho farà la patata núm. 1 del PP. La candidata Ramírez, que té una web molt xula (i quina feinada doblara-la al castellà! Per cert, la pàgina no funciona bé, només tradueix els escrits en català), provarà de reformar Espanya -impossible- abans de reformar les dependències municipals del nostre municipi. El senyor míster-cella evidentment no sap on és Bunyola, i deu ser de fa poc -com la gran majoria d'espanyols peninsulars- que ha après a distingir les Canàries de les Balears. Ni venuts ni invasors, només els nostres ens podran defensar. Una veu pròpia: en Pere vol ser la nostra veu.

P.D.: N'Esperança Mateu Pellera, Secretària d'Organització d'Esquerra-Bunyola, és la candidata més jove de totes les que es presenten en aquestes eleccions. És també la primera bunyolina candidata en unes generals, i tot i que ocupa un lloc amb poques possibilitats de sortir, per feina pareix que va la primera!

 

Amb això que aquesta setmana Kosovo s'independitza. Un país de majoria musulmana, democràticament i en pau, ha decidit constituir-se en estat sobirà. I ho ha fet, certament, després d'una guerra sagnant que va arrasar els Balcans durant una dècada per paranoies ultra-nacionalistes amb les benediccions de les esglesies respectives. L'exèrcit invasor, el serbi, rebia les benediccions del pontífex cristià ortodox abans d'afusellar tots els homes majors de 12 anys de cada poble i llogaret de Bòsnia, Croàcia i Kosovo que ocupaven, i violar-ne les dones; a Roma, el Papa protegia els criminals de l'exèrcit croat que, amb l'excusa de defensar-se, afusellaven tots els homes majors de 12 anys dels llogarets i pobles serbis que ocupaven.

I malgrat tot això, l'islàmic territori de Kosovo, amb una població encara empobrida que no arriba als dos milions és avui un estat independent que d'aquí a poc temps tendrà un lloc a l'ONU, segurament, i possiblement d'aquí a uns anys entrarà a la Unió Europea, com Crocàcia i Eslovènia. I estic convençut que qualque dia ho farà Sèrbia. De totes maneres, pel seu potencial, dubt que mai la selecció kosovesa arribi a la fase final d'un Mundial.

Nosaltres, els catalans, en som més de 13 milions, som els més rics del sud d'Europa, diuen, tenim una religió cristiana majoritària que és superior a la musulmana, diuen, i hem d'implorar que una vegada a l'any el govern espanyol ens deixi jugar un partit de futbol autonòmic, que ni així.

El Xesc Forteza es va arribar a omplir, i en dubtava una mica, tot i que no és un teatre especialment gran, però és que de l'acte d'ahir dimarts d'Unitat no se n'havia fet especialment gaire propaganda. Només el mateix dia vaig veure un anunci als diaris, i entre això i que el lloc és mig amagat per entre els carrerons de la Calatrava -quina delícia passejar-hi de nit!-, em pensava que no ompliríem.

Però no. La sala va quedar completa, i a jo se'm feia una sensació una mica rara d'estar en el mateix acte polític que en Miquel Nadal o en Miquel Àngel Flaquer, asseguts just dues files per davant; i és que UM va complir amb totes les seves estrelles, manco la Princesa: tota la cúpula, els batles importants (Alcúdia, Campos, crec que Costitx, un clàssic), consellers del Govern i els electes del Consell, a més d'un bon munt de militants-càrrecs institucionals. Vaja, que feren ple. Del PSM, en Biel Barceló em defensava que també ells havien complit duent-hi els càrrecs que tenen, i tenia raó; passa que els dec tenir massa avesats, i siguem sincers, cap de nosaltres -PSM, Esquerra, Entesa- passeja el glamour burgès-hoteler de gros empresari que els d'UM mostren amb orgull. Cadescú té les seves maneres, els seus orígens i la seva trajectòria.

 

Deu ser per això, per aquest contrast de classes, si és que encara n'hi ha -jo dic que sí-, per les diferents trajectòries que tanmateix ens han fet confluir, ahir, al Xesc Forteza de Palma, que l'ambient no va ser d'eufòria. Ho podem dir, ara, que just començam amb la campanya: era un ambient estrany, el de l'acte, fins i tot diria que una mica tens. Ens falta encara el rodatge, la confiança mútua, per sortir donant-nos la mà. Són molts anys de brega, per alguns, contra les corbates panxudes i els collars cars que seien un parell de files més envant; són molts anys que aquestes corbates ens veien i ens han vist com la pedra crònica ficada dins la seva sabata del negoci especulatiu. Per anar a Madrid, però, ens deixam de mirar el llombrígol, o la corbata, i per una vegada a la vida giram, giràrem, la vista en el mateix sentit, cap a l'escenari, on un gros cartell amb la senyera present resava, ben gros, 'Unitat per les Illes'.

Comença el torn de parlaments na Margalida Miquel, número dos de la candidatura i ex-batlessa de Llubí, una al·lota que, sense conèixer-la, se la veu molt simpàtica, i amb una fonètica perfecta, relament encisadora, una veu greu i serena i un mallorquí d'aquells que t'entra per l'oïda amb una suavitat cada dia més escassa, i quan se'n va et deixa un magnífic dolcet regust d'orella. La segueix en Jaume Sansó, imponent i bregat en la batalla, candidat al Senat, i amb l'alegria al cos, ens deixa ben clar que seran dos els diputats. Olé l'optimisme! Continua n'Helena Inglada, de cada dia més segura i més contenta, i segura també que si no entra senadora, s'hi farà aprop. Tots tres no parlen gaire, deixen el torn llarg pel darrer, que és el primer de tots de la llista, i no necessita gaires presentacions, en Pere Sampol.

Se'l veu animat, a en Pere, i molt segur. M'agrada el discurs que fa: en Sampol ha assumit, pot ser més que ningú, el que significa aquesta llista. El seu discurs no és gens partidista, sinó 'unitari' en tots els sentits. No reivindica la trajectòria del PSM, sinó la del nacionalisme, polític i social, que durant trenta anys ha batallat pel país. Sense dir noms de persones ni sigles de cap partit, només els dels adversaris i enemics: PP i PSOE, Cañellas i Matas. Els anomena, aquests dos darrers, com els símbols de les dues màximes victòries en aquests trenta anys, la de fer fora el feixisme de les institucions; 'vàrem treure en Cañellas i hem tret en Matas', diu, content: la victòria és possible, i hi inclou tothom. És dels pocs moments que es mouen aplaudiments, i bé que m'hi fix, no tots els que seuen dues files més endavant aplaudeixen… L'altre moment és quan parla d'Es Trenc, de Mondragó, de Ses Fontanelles, com a espais alliberats de l'espanyolisme que ens ha inundat durant dues dècades; tampoc aquí aplaudeixen tots els presents… Però en Pere Sampol va més enllà, i potser envelat per l'eufòria del seu moment -mínimament estesa al patí de butaques-, qualifica Unitat com 'l'instrument de tot un poble que es vol alliberar '. Una frase per la història, tu. I assolint ell tot sol el clímax oratori, vol descarregar l'ambient: Yes, we can! – Junts podem, units podem!, crida en Pere, que no és n'Obama però intenta transmetre l'entusiasme -ho aconsegueix a mitges- que el senador d'Illinois darrerament desperta.

En Pere no és negre, ni jove, ni novell en política. Però pels espanyols, és com si ho fos: serà tan estrany veure un mallorquí catalanista al Congrés com un president dels Estats Units negre; només que aquí els negres som nosaltres, ho serà ell. Per això mateix, perquè és qüestió que ho vegin, és qüestió de creure que el canvi és possible.

Seguint la crida d'en Vicens Partal per a l'efemèride, reproduesc un fragmentet del Llibre dels feits, un de molt petit, on hi menciona Bunyola.

 

És una festeta que m'agrada molt, i ara feia estona que no hi podia anar: genteta del poble, amics i coneguts, bon ambient, menjar, beure i xerrar, i ballar per qui en sàpiga: tot una gresqueta d'aquelles que, com dic, fan pàtria. Enguany, a més, enmmig de la vall d'Orient, a n'Es Pujol, s'amollaren a fer quatre gloses; tot molt bé, molt bon dia, i molt agradable. Només una inquietud, un rum-rum, se comentava entre taules i copes, res de molt greu, i que no va tapar la festa, però que tanmateix, hi era present; o més ben dit, no hi era: a la festa d'Es Quarteró d'enguany no hi va haver cap, ni un, representant de l'equip de govern. Ni el senyor batle Isern, ni el genial i únic regidor de Cultura i Moltes Herbes (?), ni ningú de la resta de regidors governants se dignaren a passar-hi. 'Compromisos', diuen que tenien: quin compromís és més important per un BATLE que gaudir d'una de les festes més importants del poble, el SEU poble?

Uns diuen que -com si això fos excusa- el batle no sap encara on es troba. Jo crec que sí: ben enfora dels bunyolins, o almanco d'aquells bunyolins que miren pel seu poblet, que se mouen i remouen per mirar de fer-lo una mica millor, o d'aquells que se'n senten orgullosos, d'aquests el batle n'és ben enfora. Diumenge, l'Ajuntament no hi va participar ni posant-hi les taules, ni res: lluny de tot això, no en volien saber res. Quan la presidenta va demanar que s'acostàs un representant de l'Ajuntament, varen haver de ser els regidors de l'oposició els que parlassin: al PP no li basta provocar l'esperpent els dies de plenari, ara també ho ha de fer els dies de festa. N'hi ha per llogar-hi cadiretes… o plorar, si no fos que tenim humor i paciència per intentar canviar la situació. Encara que haguem d'esperar quatre anys.

 

Així i tot, en Biel Barceló no se pot queixar del debat que té al seu blog, que ha agafat el relleu del d'en Pere Muñoz, que en el seu moment va ser l'epicentre referencial del malestar dins el PSM. En canvi, el d'en Grosske ha quedat una mica en segon pla (reconec que m'esperava més moviment). Qui està molt enfadat és el regidor d'EU a Pollença, que ens acusa a tots de 'jaqueters', 'traïdors', etc. I no ho entenc: no som del seu equip, només hem compartit vestuari qualque vegada. Supòs que a EU veuen que amb la decisió del PSM (i val la pena llegir les declaracions d'avui!), es tanquin moltes de portes -i se n'han obertes de noves per l'esquerra nacional-, pot ser fins i tot la de tenir grup parlamentari al Congrés, i això no agrada a ningú.

 

He estat -i em queda el regust encara- molt crític amb com el meu partit ha duit la negociació -s'han arriscat massa coses- però reconec que ha sortit bé, d'entrada: dia 9 de març sabrem si acaba igual de bé. Si no hi acaba, serà qüestió de posar en dubte l'estratègia seguida. Ara, però, és el moment de fer feina perquè tot surti bé, i en Sampol sigui el primer diputat mallorquí al Congrés.

És hora, per tant, de començar a bastir un discurs i un programa que vagi més enllà del 'nacionalisme, nacionalisme' que s'ha predicat darrerament. És moment de donar sentit a aquestes paraules, un sentit progressista, ecologista, nacional i democràtic i higiènic, amb propostes concretes -no ens podem presentar només amb les balances fiscals!-. Si tots hem fet un esforç per bastir aquest pacte, ara l'hem de fer perquè surti bé. Sé que des d'Esquerra el farem, l'esforç, i no dubt que també el farà el PSM (i fins i tot els amics dels JEN) i Entesa, i confiem que no serà per UM que, per exemple, la bona gent progressista de Muro s'hagi d'abstendre.

Tanmateix, tots sabrem estar a l'altura de les circumstàncies, i fer pinya amb el nacionalisme, progressista com no pot ser d'altra manera, per treure un diputat a Madrid que no depengui de partits estatals, un que defensi els nostres interessos, etc. A Madrid i a Muro, són els mateixos interessos.

Jo el vull, aquest diputat, i me'l crec, i vull que surti. Tots hem de fer pinya, que l'oportunitat que tenim és històrica. Podem fer història.

 

Al ple de l'altre dia, el polígon va ser l'excusa perquè el nostre batle i els seus mostrassin el seu particularíssim concepte de democràcia municipal. Fa dos mesos, amb aquest mateix concepte, ens impediren presentar la mateixa moció; dimarts provaren de desvirtuar-la presentant-ne una que ni havia estat entrada ni resgistrada ni informada per ningú: senzillament, volien que es discutís. O no: que els diguéssim que sí per la seva cara guapa (?).

Paraules del batle: 'volem abanderar la protecció del territori'. Més paraules: 'Bunyola s'ha de carregar tota la brutor de la incineradora' feta pel PP, però d'això el batle no se'n recorda… Finalment, després de l'esperpent, després de l'espectacle, després del happening de cinisime, i potser perquè la vergonya els superava a ells i tot, no els quedà més remei, a PP i AVI, permetre que s'aprovàs la nostra proposta amb la seva abstenció i el suport de tots els altres grups. Això sí, també s'hagué d'aprovar la seva, perquè no es dubti de qui comanda. Com va dir el portaveu del PSOE, tanmateix, 'els únic que presenten coses noves és Esquerra'. Idò això.

Pel polígon, surrealisme, per la resta, inutilitat: seguim sense saber què passa amb el poliesportiu, ni quan s'arreglarà el carrer de Santa Catalina Thomàs, ni si mai es fa comptes parlar del fems -o si la regidora pensa parlar mai-. Això sí, a di d'avui, sabem que PP i AVI com a mínim tenen un pleníssim sentit de l'espectacle; com a mínim ens entretenen.

 

També sabrem si la voluntat del batle de convocar un ple extraordinari per tractar el tema del fems, com va dir en la darrera sessió -abans de vetar-nos-, és certa o no, o si és una mentida més (apostes?). Per nosaltres no quedarà. Per mentides, per cert, les que va dir el regidor d'Urbanisme ara fa quatre mesos, quan es va comprometre a arreglar el catastròfic carrer de Santa Catalina Thomàs, i en lloc d'això, hem arribat al punt que una veïnada ha denunciat la Sala per una torçada de peu per culpa dels clots i els foradots.

I perquè el temps no sigui una excusa, presentam una proposta per canviar la periodicitat dels plens: de cada dos mesos a cada mes. Així agilitzarem els debats i els temes per tractar, que n'hi ha molts, maldament l'equip de govern no ho cregui o no ho vulgui saber. Com per exemple, explicar que passa amb el poliesportiu (què passa????)…

Veurem quina cara, si la intolerant o la simpàtica -o l'esperpèntica- ens mostren avui els del PP i AVI.

P.D.: Pareix que s'ha arreglat el tema de la Coalició amb el seny del PSM. Amb ells, Entesa i Esquerra, la influència d'UM hauria de quedar més que disminuïda. En tot cas, sort d'això, que la farà més digerible, ja que per exemple a Bunyola no ens vèiem -ni veim- fent campanya amb els regionalistes.