[@more@]
Comença el torn de parlaments na Margalida Miquel, número dos de la candidatura i ex-batlessa de Llubí, una al·lota que, sense conèixer-la, se la veu molt simpàtica, i amb una fonètica perfecta, relament encisadora, una veu greu i serena i un mallorquí d'aquells que t'entra per l'oïda amb una suavitat cada dia més escassa, i quan se'n va et deixa un magnífic dolcet regust d'orella. La segueix en Jaume Sansó, imponent i bregat en la batalla, candidat al Senat, i amb l'alegria al cos, ens deixa ben clar que seran dos els diputats. Olé l'optimisme! Continua n'Helena Inglada, de cada dia més segura i més contenta, i segura també que si no entra senadora, s'hi farà aprop. Tots tres no parlen gaire, deixen el torn llarg pel darrer, que és el primer de tots de la llista, i no necessita gaires presentacions, en Pere Sampol.
Se'l veu animat, a en Pere, i molt segur. M'agrada el discurs que fa: en Sampol ha assumit, pot ser més que ningú, el que significa aquesta llista. El seu discurs no és gens partidista, sinó 'unitari' en tots els sentits. No reivindica la trajectòria del PSM, sinó la del nacionalisme, polític i social, que durant trenta anys ha batallat pel país. Sense dir noms de persones ni sigles de cap partit, només els dels adversaris i enemics: PP i PSOE, Cañellas i Matas. Els anomena, aquests dos darrers, com els símbols de les dues màximes victòries en aquests trenta anys, la de fer fora el feixisme de les institucions; 'vàrem treure en Cañellas i hem tret en Matas', diu, content: la victòria és possible, i hi inclou tothom. És dels pocs moments que es mouen aplaudiments, i bé que m'hi fix, no tots els que seuen dues files més endavant aplaudeixen… L'altre moment és quan parla d'Es Trenc, de Mondragó, de Ses Fontanelles, com a espais alliberats de l'espanyolisme que ens ha inundat durant dues dècades; tampoc aquí aplaudeixen tots els presents… Però en Pere Sampol va més enllà, i potser envelat per l'eufòria del seu moment -mínimament estesa al patí de butaques-, qualifica Unitat com 'l'instrument de tot un poble que es vol alliberar '. Una frase per la història, tu. I assolint ell tot sol el clímax oratori, vol descarregar l'ambient: Yes, we can! – Junts podem, units podem!, crida en Pere, que no és n'Obama però intenta transmetre l'entusiasme -ho aconsegueix a mitges- que el senador d'Illinois darrerament desperta.
En Pere no és negre, ni jove, ni novell en política. Però pels espanyols, és com si ho fos: serà tan estrany veure un mallorquí catalanista al Congrés com un president dels Estats Units negre; només que aquí els negres som nosaltres, ho serà ell. Per això mateix, perquè és qüestió que ho vegin, és qüestió de creure que el canvi és possible.