Sí que podem

Però no. La sala va quedar completa, i a jo se'm feia una sensació una mica rara d'estar en el mateix acte polític que en Miquel Nadal o en Miquel Àngel Flaquer, asseguts just dues files per davant; i és que UM va complir amb totes les seves estrelles, manco la Princesa: tota la cúpula, els batles importants (Alcúdia, Campos, crec que Costitx, un clàssic), consellers del Govern i els electes del Consell, a més d'un bon munt de militants-càrrecs institucionals. Vaja, que feren ple. Del PSM, en Biel Barceló em defensava que també ells havien complit duent-hi els càrrecs que tenen, i tenia raó; passa que els dec tenir massa avesats, i siguem sincers, cap de nosaltres -PSM, Esquerra, Entesa- passeja el glamour burgès-hoteler de gros empresari que els d'UM mostren amb orgull. Cadescú té les seves maneres, els seus orígens i la seva trajectòria.

 

Deu ser per això, per aquest contrast de classes, si és que encara n'hi ha -jo dic que sí-, per les diferents trajectòries que tanmateix ens han fet confluir, ahir, al Xesc Forteza de Palma, que l'ambient no va ser d'eufòria. Ho podem dir, ara, que just començam amb la campanya: era un ambient estrany, el de l'acte, fins i tot diria que una mica tens. Ens falta encara el rodatge, la confiança mútua, per sortir donant-nos la mà. Són molts anys de brega, per alguns, contra les corbates panxudes i els collars cars que seien un parell de files més envant; són molts anys que aquestes corbates ens veien i ens han vist com la pedra crònica ficada dins la seva sabata del negoci especulatiu. Per anar a Madrid, però, ens deixam de mirar el llombrígol, o la corbata, i per una vegada a la vida giram, giràrem, la vista en el mateix sentit, cap a l'escenari, on un gros cartell amb la senyera present resava, ben gros, 'Unitat per les Illes'.

Comença el torn de parlaments na Margalida Miquel, número dos de la candidatura i ex-batlessa de Llubí, una al·lota que, sense conèixer-la, se la veu molt simpàtica, i amb una fonètica perfecta, relament encisadora, una veu greu i serena i un mallorquí d'aquells que t'entra per l'oïda amb una suavitat cada dia més escassa, i quan se'n va et deixa un magnífic dolcet regust d'orella. La segueix en Jaume Sansó, imponent i bregat en la batalla, candidat al Senat, i amb l'alegria al cos, ens deixa ben clar que seran dos els diputats. Olé l'optimisme! Continua n'Helena Inglada, de cada dia més segura i més contenta, i segura també que si no entra senadora, s'hi farà aprop. Tots tres no parlen gaire, deixen el torn llarg pel darrer, que és el primer de tots de la llista, i no necessita gaires presentacions, en Pere Sampol.

Se'l veu animat, a en Pere, i molt segur. M'agrada el discurs que fa: en Sampol ha assumit, pot ser més que ningú, el que significa aquesta llista. El seu discurs no és gens partidista, sinó 'unitari' en tots els sentits. No reivindica la trajectòria del PSM, sinó la del nacionalisme, polític i social, que durant trenta anys ha batallat pel país. Sense dir noms de persones ni sigles de cap partit, només els dels adversaris i enemics: PP i PSOE, Cañellas i Matas. Els anomena, aquests dos darrers, com els símbols de les dues màximes victòries en aquests trenta anys, la de fer fora el feixisme de les institucions; 'vàrem treure en Cañellas i hem tret en Matas', diu, content: la victòria és possible, i hi inclou tothom. És dels pocs moments que es mouen aplaudiments, i bé que m'hi fix, no tots els que seuen dues files més endavant aplaudeixen… L'altre moment és quan parla d'Es Trenc, de Mondragó, de Ses Fontanelles, com a espais alliberats de l'espanyolisme que ens ha inundat durant dues dècades; tampoc aquí aplaudeixen tots els presents… Però en Pere Sampol va més enllà, i potser envelat per l'eufòria del seu moment -mínimament estesa al patí de butaques-, qualifica Unitat com 'l'instrument de tot un poble que es vol alliberar '. Una frase per la història, tu. I assolint ell tot sol el clímax oratori, vol descarregar l'ambient: Yes, we can! – Junts podem, units podem!, crida en Pere, que no és n'Obama però intenta transmetre l'entusiasme -ho aconsegueix a mitges- que el senador d'Illinois darrerament desperta.

En Pere no és negre, ni jove, ni novell en política. Però pels espanyols, és com si ho fos: serà tan estrany veure un mallorquí catalanista al Congrés com un president dels Estats Units negre; només que aquí els negres som nosaltres, ho serà ell. Per això mateix, perquè és qüestió que ho vegin, és qüestió de creure que el canvi és possible.