Països Catalans, en plural..? (presentació del llibre del PSM)


S’ha presentat a Barcelona, a la seu d’Òmnium Cultural, el llibre Països Catalans, en plural,
“el llibre del PSM”, com el coneix la gent. La presentació ha anat a
càrrec d’en Damià Pons (coordinador i “pare de la criatura”), en
Gabriel Vicens, actual secretari general del PSM, i en Vicens Villatoro, en Vicent Partal i n’Alfred Bosch, tots ells col·laboradors
de l’obra; n’Isidor Marí, vocal d’Òmnium, ha introduït l’acte.

[@more@]

Per qui encara no ho sàpiga, aquest llibre és un recull d’escrits que
reforcen, en línies generals, la doctrina ja clàssica del PSM -i que
pareixen compartir altres partits nacionalistes del país- de les nacionalitats múltiples
(política, regional, cultural, local, etc.), o el que per jo és el
mateix: un excessiu pragmatisme o por de dir les coses pel seu nom.
Sense oblidar allò de “nosaltres hi érem primer”… De totes maneres, és vera que el llibre significa un avanç respecte al discurs del mateix
partit de fa un anys; ara, com a mínim, se parla obertament dels Països
Catalans –tant, que fins i tot s’han molestat a promoure la publicació
d’aquest volum-, en plural i tot, com una realitat existent i innegable, encara que, com ha dit n’Alfred Bosch, resti adormida.

La primera paraula, després de la salutació d’en Marí, la tenguda el
secretari general del PSM, Biel Vicens. Reconec que m’esperava una
intervenció més “dura” cap als que pensam i practicam, a Mallorca o a
Barcelona, els Països Catalans en singular. En lloc d’això,
s’ha limitat a presentar l’obra, les causes que l’havien moguda (“un
tema sempre latent”, etc.). Un discurs correcte, però amb molt poc
contengut polític venint de qui venia; no sé si hi deu haver influit el
fet que li queden només tres mesos de mandat. En això, m’ha soprès molt
que ell mateix digués que és optimista envers el futur; a què se
referia? Al seu partit? No ho crec, vist com estan les coses. Se
referia a Mallorca i les Balears? La situació tampoc és gens fàcil, i
ell ho sap. No, no devia ser res d’això: si no se referia a les
expectatives de vendes del llibre, aprofitant ara la Setmana del Llibre
en Català i Sant Jordi, no he entès per què ho ha dit.

Després d’en Biel Vicens, ha parlat un altre Vicens, en Villatoro. És
molt decebedor, per als que creim en la unitat del catalanisme a les
Balears, que aquest home –i el seu partit, no ho oblidem- segueixi
essent un dels referents del PSM, perquè ho posa tot més difícil. En
Villatoro ha fet el discurs de sempre: Països Catalans, no en plural,
sinó desfets. És clar que no ho ha dit així, sinó que ha jugat a
confondre catalanisme nacional amb jacobinisme (“no hem de ser jacobins
amb els Països Catalans”, ha dit, i també “a mi, fer com els espanyols,
no m’agrada”; explica-ho als de l’Ebre!), per acabar afirmant
que, per evitar això, cadescú ha de tirar pel seu vent, i ja ens
trobarem (o no): cadescú amb la seva TV, amb la seva indústria
cultural, amb els seus partits, etc. I ja veurem. Res que no haguem
sentit mai, per tant, per boca seva o de gent del seu partit; el
discurs tronat i superat del pujolisme, vaja. Ara bé, per ell, “aquest
discurs és el modern”; tant modern com CiU, en tot cas. I tots sabem
com és CiU i com és en Villatoro.

El tercer Vicens de la nit era en Partal, que també ha estat el ponent
i vicens que m’ha agradat més. Llàstima que en Damià Pons escolti més
en Villatoro que a ell: molt subtilment, en Partal sí que ha defensat
el projecte dels Països Catalans sense embuts ni auto-censures, i s’ha
dedicat a desmuntar, amb moltes bones maneres, els dois del seu
predecessor. Ha reclamat canals de comunicació i de distribució
nacionals, projectes comuns, etc. No ha dit res que no sabéssim, però
que convendria recordar més sovint: que la catalanitat en els
territoris dels Països Catalans és una cosa normal, percebuda sense
problemes per la gent si no té una pressió política hostil a damunt.
Vaja, que la gent practica aquella dita d’en Pla quan afirmava que “el
meu país és allà on, quan dic bon dia, em contesten bon dia”. I això que és tan senzill costa tant d’entendre! Sincerament, som jo que no ho entenc.

Abans d’en Damià Pons, quedava per parlar en Bosch. També ha estat
correcte, i no ha dit res que no digués al seu article: que el mercat
cultural català ha de ser comú, o no hi ha res a fer, i que ara,
precisament, no ho és, o falla per qualque punt –cosa que, lògicament,
ens aflebleix com a productors/consumidors-. També ha fet una defensa
forta del pancatalanisme (“és necessari crear símbols comuns, referents
comuns, mites comuns, una bandera comuna), cosa que m’ha sorprès i que
també deu haver sorprès a en Pons i en Vicens, que no sé si s’ho devien
esperar…

I finalment ha parlat en Damià Pons. Era el que esperava, i ha valgut
la pena. Realment, hem pogut veure qui comanda “aquest” PSM: no sé si
en Mateu Crespí és el cap dels Renovadors o només una tereseta, però si
hi ha un home fort i respectat al sector oficialista, per damunt del
secretari general, aquest és el campaneter.

Ja he dit que en Biel Vicens havia fet un discurs molt poc polític; ho
devia haver pactat amb en Damià, perquè l’autèntica reivindicació del
PSM l’ha feta ell. Ha començat per fer un petitíssim resum de la
història més recent de les Illes, amb la nova immigració, la derrota
del Pacte, el PP més feixista que hem patit, etc. És curiós que parlàs
de tot això com si ell no hi tengués res a veure; recordem que entre
els anys 1995 i 2003, el PSM va formar govern, primer al CIM i
després al Govern, amb ell com a Conseller de Cultura als dos
executius. Si hi ha hagut un fort creixement demogràfic aquests anys
(conseqüència lògica d’un creixement urbanístic desmesurat), i si el
Pacte va fracassar a la seva segona legislatura, també degué ser per
culpa del PSM i seva. I no ha parescut en cap moment que abordàs
aquesta part de la reflexió. Almanco jo no ho he sabut veure.

Després d’aquesta brevíssima introducció, en Damià ens ha donat les
claus de l’actual línia del PSM –segons ell-, i que són les que el
llibre representa: “Davant el fracàs del Pacte, el nacionalisme illenc
podia prendre dues opcions envers els Països Catalans: A) tenir els
Països Catalans com un mer referent cultural, mig amagat, i parlar-ne
de tan en quan, o B), penjar-se del catalanisme del Principat i
alegrar-se dels seus bons resultats, encara que aquest mateix projecte polític no tengui un sol regidor en cap municipi de Mallorca”. Era la frase que esperava, el toc anti-ERC
de la nit, el que dóna a qualsevol acte del PSM el que un acte del PSM
necessita perquè ho sigui. Si no, hagués parescut que érem, per
exemple, a la presentació d’un llibre…

(Entre aquestes dues línies, quina és la del PSM: la primera o la
segona? En contra del que m’hauria pensat, en Damià ha dit… una
d’intermitja! És un bon senyal que no diguin que agafen la primera. Ara
falta que ho demostrin, que ens ho poguem creure.)

En definitiva, una sala plena de socis d’Òmnium (Els socis
d’Òmnium) i mallorquins que campam per Barcelona o que han vengut de
claca (hi havia en Miquel Àngel Maria, n’Antoni Noguera, n’Andreu
Caballero…). Com haureu pogut llegir, l’he trobat un acte
interessant, com també –i ho dic ben de veres- ho és el llibre. Però
m’ha quedat un dubte dins el tinter: com és que no hi era en Mateu
Crespí
…?

Quant a amadeu

En haver fet els 18, vaig decidir partir cap a Barcelona a estudiar música a l\'Escola Superior de Música de Catalunya, en l\'especialitat de Musicologia. Anys abans havia nascut a Bunyola, Mallorca, un mes d\'abril de 1985. De ben petit m\'ensenyaren a respectar i estimar la llengua i el país, i la música, és clar... Això ha fet que moltes de vegades, en lloc d\'estudiar, me dediqui a ficar-me en organitzacions i truis diversos, com el GOB, les JERC, el BEI i la CEPC, els Joves de Mallorca per la Llengua, ERC, Sa Sargantana i l\'Obra Cultural Balear. I des de fa poc, també membre de la Junta Directiva del GOB.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.