L’estatut i “la rojigualda”

Avui
horabaixa comença el Mundial de futbol d’Alemanya, la copa del món de
seleccions: la gran cita del futbol planetari. Trenta-dos equips que
representen trenta-dues federacions, durant un mes disputant-se la copa
que certifiqui que són el millor conjunt del món. Kaká, Ronaldinho,
Deco, Henry, Messi, Márquez, Puyol, Casillas… Pels que som aficionats
-amb un punt de forofisme– a aquest esport, el Mundial és "la
festa" de l’estiu, suposa un del millors moments de la temporada,
asseguts a la terrassa del bar, amb la canyeta, l’orxata o un gelat a
la mà, gaudint d’hores de futbol i comentant les jugades amb els
companys. Que si era penal, que si no ho era, que si estava en fora de
joc, que si l’àrbitre ho vist bé, etc. Arriba un punt que tant t’és qui
jugui, sigui Brasil, Anglaterra o Trinidad i Tobago: el que importa és
l’espectacle!

[@more@]

Com a futboler convençut que som, tots aquests dies previs al Mundial
he anat seguint l’actualitat futbolística, tant per la premsa de
Barcelona com per la de Madrid. Sabem que en l’esport, com en la
política, no passen les mateixes coses a Madrid que a Barcelona: pels
diaris madrilenys (As, Marca) el Barça mai guanya, sinó que el fa guanyar el complot arbitral-federatiu-laportista; de la mateixa manera, per l’Sport o El Mundo Deportivo,
el Madrid sempre té un àrbitre caritatiu disposat a evitar que faci el
ridícul. El que no se m’havia acudit mai és que fins i tot en un tema d’"interés nacional" com és el de la Selección, la premsa barcelonina diferís tant de la castellana: val la pena comparar les portades de l’As i el Marca amb les d’El 9, l’Sport o El Mundo Deportivo per veure què interessa a cada banda.

La selecció espanyola arriba a aquest Mundial amb més pena que glòria.
Té un equip justet (bo com per arribar fins als vuitens de final…) i
descompensat (un sol golejador, en Villa, que a més el fan jugar a la
banda). Va tenir problemes per classificar-se (va haver de jugar una
repesca contra Eslovènia), i en els darrers partits amistosos
ha donat una imtage ben poc engrescadora: un empat a 0 contra Rússia
(que no jugarà el Mundial) i un 2 a 1 pels pèls contra Croàcia, que sí
que és mundialista. Per cert: fa deu anys que Croàcia és independent;
en aquest temps ha jugat tres fases finals del Mundial -França, Corea i
Japó, i aquesta-, amb un quart lloc al torneig del 98. Qui sap si
Montenegro jugarà la propera Eurocopa. Mentres uns s’espavilen, els
catalans…

Mentrestant, els catalans res de res, fins d’aquí a com a mínim 25
anys, que és el temps que diuen "els del sí" que durarà el nou estatut
del Principat (sense comptar els del País Valencià i el no-nat de Balears…). La proposta estatutària del Parlament recollia, en el seu article 134, punt b), "El foment de la projecció exterior de l’esport català per a garantir que les federacions
catalanes participin en competicions oficials d’àmbit europeu i
internacional per mitjà de les seleccions esportives nacionals
.
" En canvi, l’estatut cuinat entre CiU i PSOE, d’això, no en diu res.
S’ha esborrat, ja no hi és. Mentres Eslovènia i Croàcia juguen
competicions oficials, posant Espanya amb problemes, els catalans
renunciam de participar-hi durant 25 anys com a mínim.

La premsa esportiva barcelonina ja ho sap: Espanya -ni que sigui
futbolísticament- no ens interessa gaire. A jo no m’interessa gens.
Tenim un equip campió de lliga i d’Europa, els millors jugadors del món
a la ciutat, som l’enveja dels altres clubs… Acostumats com estam al
bon joc i a guanyar, a qui l’importa un equip tirant a fluixet, que
juga avorrit i que des de fa 50 anys no passa mai dels quarts de final?
Qui, amb el mínim de seny indispensable, pot animar l’equip que té per
capità el capità del Madrid? Qui se pot emocionar amb un himne com aquest??? L’Sport i El Mundo Deportivo
no són premsa precisament catalanista, però sí catalana: saben ens
agrada més seguir el campionat de l’amic Ronaldinho, del gran Deco, del
kàizer Márquez, de l’immens Messi, de Gio i van Bommel, etc.,
que no de Raúl, Reyes, Antonio López, Sergio Ramos o Torres. Ara que
Barcelona és la capital del jogo bonito, i a falta d’una selecció pròpia,
ens agradarà més veure el joc de circ de Brasil, el futbol sobri
d’Holanda, la gràcia d’Argentina o la força d’Anglaterra que no" la furia" ibèrica, de suor i "hombría", de la rojigualda. Per a qualsevol aficionat al futbol, és més agradable veure la rialla de l’espectacular Ronaldinho que la cara de Luis Aragonés fent l’espectacle.

El 18 de juny juga Brasil. El 19 ho fa Espanya: jo tenc clar amb qui vaig; i "els del sí", ja ho saben?

ACTUALITZACIÓ DE 28/6/06
Si llegiu el post, veureu que quan el Mundial va començar, ja vaig dir
que Espanya era bo com per arribar als vuitens… Ara li toca a França
predre. Com me deia el meu company de pis ahir, ni França ni Espanya:
Països Catalans! Llàstima d’Estatut…

Quant a amadeu

En haver fet els 18, vaig decidir partir cap a Barcelona a estudiar música a l\'Escola Superior de Música de Catalunya, en l\'especialitat de Musicologia. Anys abans havia nascut a Bunyola, Mallorca, un mes d\'abril de 1985. De ben petit m\'ensenyaren a respectar i estimar la llengua i el país, i la música, és clar... Això ha fet que moltes de vegades, en lloc d\'estudiar, me dediqui a ficar-me en organitzacions i truis diversos, com el GOB, les JERC, el BEI i la CEPC, els Joves de Mallorca per la Llengua, ERC, Sa Sargantana i l\'Obra Cultural Balear. I des de fa poc, també membre de la Junta Directiva del GOB.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.