La Sibil·la, el talaiot i les plomes

Tot els mallorquins sabem que les qüestions patrimonials són de les que
més
preocupen a UM; de proves en tenim cada dia: basta veure, per exemple,
com molesta al Consell Insular el patrimoni arqueològic que hi ha a Son Real
per a poder-hi construir el macro-camp de golf projectat, o en un altre
cas, com s’han preocupat des del mateix CIM de no protegir el patrimònic monestir de La Real per poder-hi fer el pelotazo de la seva vida. I ara aquesta preocupació pel patrimoni propi anirà a més, que s’ha creat la conselleria de Patrimoni i Identitat Cultural, Ensaïmades i Cocarrois, i ja ho va dir el nou conseller el dia de la seva presa de possessió: ‘els signes que defineixen la identitat són terra, història, institucions pròpies i llengua.’ Sobretot, si la que és pròpia (del conseller, vull dir) és la terra, i la institució que la requalifica també…

Idò amb aquestes tribulacions en marxa, la Cort munàrquica vol que la UNESCO declari el Cant de la Sibil·la ‘Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat’, la mateixa distinció que ja tenen al nostre país el Misteri d’Elx i la Patum de Berga. Per això ha posat a fer feina -i així, de passada,
justificar el sou- als membres del Consell Assessor de Cultura Popular
i Tradicional i a la seva consellera responsable, l’honorable
Dolça Mulet, persona ‘il·luminada’ -i altament qualificada- en matèria
cultural com poques hem tengut a Mallorca; basta sentir-la xerrar per
copsar-ho. El Cant de la Sibil·la, a part de ser un element cultural
singular a Europa, és també pels experts a sou d’UM i altres companyies amigues, la quintaessència
de Mallorca, el símbol de no sé quantes coses, totes bones: de la
mallorquinitat pura, la que entronca amb el passat i ens condueix cap a
un futur d’oportunitats, d’una societat respectuosa amb ella mateixa,
d’un poble orgullós de la seva història i que mira cap endavant, etc.,
etc., etc.

[@more@]

Avui
en dia, ningú dubta que la Sibil·la és qualque cosa més que una part de
les Matines. A un ateu militant com jo mateix li costa imaginar un
Nadal sense Sibil·la; i és més: és gràcies a la Sibil·la que, com a
mínim una vegada a l’any, pos un peu dins l’església, que d’altra
manera no crec que hi entràs mai -a no ser per causes ‘majors’, com un
funeral o unes noces-. La Sibil·la ha patit i pateix un procés de
folklorització-simbolització que fa que el fenomen trascendeixi la seva
dimensió religiosa i social originària: ara és tot un símbol de
Mallorca, un element que ens singularitza i ens representa
davant la resta del món. Aquesta nova manera d’enfocar l’esdeveniment
ho modifica (o ho pot modificar) tot, des de la tonada a la manera de
cantar, passant pel comportament del públic, l’actitud del sibil·ler,
el seu vestuari, etc. També la seva ‘història’: a l’hora de singularitzar-nos
(la Sibil·la és la ‘nostra singularitat’), com més original sigui la
cosa, millor. No és d’extranyar, per tant, que se sentin discursos
sobre origens orientals o molt allunyats en el temps (grecs, bizantins,
mossàrabs), que acaben per influir en la pròpia performance (si l’origen és oriental, s’accentuaran en la tonada aquells trets més orientalitzants, com els melismes o notes ‘modals’).

Així i tot, la Sibil·la encara és un fet ben ‘viu’, i amb rellevància
social més enllà de la representetivitat ‘nacional’ que se li suposa.
Se perceb i se representa encara de moltes maneres diferents a les
parròquies mallorquines, cada una és una vivència diferent. L’amic i
company Francesc Vicens ens comenta, al seu llibre -si no el teniu,
correu a comprar-lo- El Cant de la Sibil·la a Mallorca
(Documenta Balear, 2004) que ‘des del punt de vista formal podem dir
que hi ha tantes sibil·les com esglésies on es representa’. Així, per
tant, els savis del CIM, ja sabran quina és la Sibil·la que volen
declarar ‘Patrimoni de la Humanitat’?

Perquè realment n’hi ha moltes, de sibil·les. Precisament, amb en
Francesc i altres companys d’estudis, aquest Nadal passat vàrem estar
fent treball de camp per a un DVD que sortirà, esperem que aviat, sobre
el Cant de la Sibil·la, i en vaig veure de molts de tipus: tonades
diferents -molt diferents!-, diverses posades en escena, actituds de
vegades xocants i contraposades, vivències… Quin serà, el criteri per
definir quina és la Sibil·la digne de la consideració de la UNESCO? Triaran la
de Lluc, amb
la seva melodia particular i la manera que tenen de viure-la i
representar-la, o la de Felanitx, bastant diferent en tots els sentits?
Serà la de la Seu, que és un gran espectacle musical, com la de Sant
Francesc, o serà la de Bunyola, molt més modesta? Ja saben quina
melodia serà l’afortunada? I el vestit, quin és el bo? Amb la nominació
de ‘Patrimoni de la Humanitat’, s’hi podran introduir canvis més o
manco espontanis o qualsevol variació del patró d’ara haurà de passar
per una comissió d’experts nomenats expressament?

La llista de la UNESCO de ‘patrimonis de la humanitat’ no és més que un
gran museu, un museu mundial, que guarda allò que se considera més
valuós i representatiu de l’espècie humana. Però els museus són llocs
on les coses se miren, s’expliquen, però no se toquen: són tan valuoses
i delicades que no se poden manipular, no fos cosa s’espenyin. Són
vestigis del passat, que se guarden allà perquè a defora ja no hi fan
res. Necessita la Sibil·la entrar al museu? És més, per què la volem
entrar al museu? Per protegir-la: de qui?

La Sibil·la viurà mentre hi hagi gent que la faci viure: mentre formi
part d’una realitat social -en aquest cas, Mallorca l’any 2006- no serà
mai un vestigi del passat, sinó un esdeveniment del present, que canvia
segons canvia la societat que el mantén. Un fet social de l’actualitat
no pot tenir la mateixa consideració que una pedra de 1.500 anys
d’antiguitat: la pedra no se batega, mentre que la societat sí; fer la
‘foto’ de la Sibil·la avui, convertir-la en un símbol -un element que parla
per nosaltres i ens representa-, i ficar-lo dins la vitrina d’un museu,
és posar-nos-hi a tots: és mostrar-nos com a vestigi en lloc de la
realitat que som.

I precisament això és el que voldrien el Consell i
Unió Mallorquina, una Mallorca quieta i aturada, els mallorquins dins
un museu, a la reserva, amb les nostres plomes a la vista i les
sibil·les sonant. Ser una mostra del passat, qualque cosa que s’ha de
protegir però que no surti de la gàbia transparent on ens poden mirar,
però no tocar. Com si fóssim un talaiot,
ens volen convertir en ‘patrimoni’, per després poder-nos vendre al
millor postor i fotre el gran negoci. Que l’únic patrimoni que els
importa és el seu… o no és així?

Quant a amadeu

En haver fet els 18, vaig decidir partir cap a Barcelona a estudiar música a l\'Escola Superior de Música de Catalunya, en l\'especialitat de Musicologia. Anys abans havia nascut a Bunyola, Mallorca, un mes d\'abril de 1985. De ben petit m\'ensenyaren a respectar i estimar la llengua i el país, i la música, és clar... Això ha fet que moltes de vegades, en lloc d\'estudiar, me dediqui a ficar-me en organitzacions i truis diversos, com el GOB, les JERC, el BEI i la CEPC, els Joves de Mallorca per la Llengua, ERC, Sa Sargantana i l\'Obra Cultural Balear. I des de fa poc, també membre de la Junta Directiva del GOB.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 comentaris a l'entrada: La Sibil·la, el talaiot i les plomes

  1. Dessmond diu:

    Els erkys esteu com a cabretes del mont.
    Hauríau de mirar de cercar els punt en comú amb el nacionalisme, en comptes de destrossar-lo.
    Quina poca visió de país que teniu!
    No hi ha res més pervers que dir-se independentista i fer feina per facilitar les coses als espanyols.
    El Consell de Mallorca està fent una gran feinada, que va més enllà de voler convertir el Cant de la Sibil·la en patrimoni de la Unesco.
    Mare de Déu, quines cabòries tan gratuites! Això sí, molt d’esquerres!
    L’únic nacionalisme útil és el que fa coses, el que governa. Tot el demés és parauleria, que se l’endu el vent.

  2. Dessmond diu:

    Ah, quan surti el DVD, fes-ho saber, si us plau.
    Segur que és molt interessant.

  3. Amadeu diu:

    Company Dessmond, ho has dit molt bé: no hi ha res més pervers que dir-se nacionalista (o independentista) i facilitar la feina als espanyols. I no hi ha millor manera de facilitar la feina als espanyols que donant-los suport parlamentari i votant a favor seu, com fa UM amb el PP.

    La ‘preocupació’ per la Sibil·la, més que d’esquerres o dretes, és pels meus estudis de musicologia.

    I sí, quan surti el DVD, ja ho faré saber; ara està en fase de muntatge, i calculam que per devers el desembre -que és ‘l’època’- sortirà a la venda.

  4. Dessmond diu:

    Amadeu,
    UM el que fa és governar. Sap que a l’oposició l’únic que s’hi pot fer és bramar. I sap molt bé la seva escala, la seva dimensió política.
    Si compares això amb la feina que es pot arribar a fer per Mallorca des d’un institució con el Consell, t’asseguro que només se’ls pot felicitar.
    La política no és per ser testimonialista.

    Si ets musicòleg, entenc totes aquestes preocupacions. Ara, comença a pensar en el futur de les arrels mallorquines, si és que et preocupen. Cada dia que passa, la realitat les posa més en dubte. I una cosa que tan tu com en Biel us n’enfoteu, potser ajudarà a la pervivència de la Sibil·la, encara que sigui malentesa, com ja deu passar ara mateix. No tothom té la cultura musical teva.

    T’estaré agraït de poder saber quan surt aquest DVD. Jo tinc un bon lligam amb Bunyola i el faig servir d’excussa per venir-hi tot sobint.

    Biel,
    Pots fer-ne l’abús que et sembli. Però tal com estan les coses pels nacionalistes -al manco a Espanya- vigila que els ous no t’els hagis de gratar en severa sol·litud, en comptes d’esperar veure’ls presidint la Seu.

Els comentaris estan tancats.