A Lleida són molt moderns (segon dia al Senglar Rock)

Ahir me vaig dedicar més a tasques de reconeixement, a l’observació a simple vista i a conèixer les possibilitats de la meva acreditació de ‘Convidat’. Qualque entrevista la vaig fer, però era més interessant –i més factible, per l’hora i el moment- veure com anava el concert de Lax’n’Busto. Conclusió: que tot i que molts dels que han vegut –joves i no tant- ja no són seguidors del rock català (i és interessant veure què entenen per això), els Lax agraden a tothom, no és estrany que vénguin cada any al Senglar: és una espècie de ‘grup generacional’, dels que ara han descobert la música catalana i dels que fa anys la seguien –però que ara s’han decantat per altres grups-. Escoltant i ballant amb els del Vendrell, hi havia de tot: públic de Pereza, de Berri Txarrack, jovenets (i jovenetes, sobretot!) fans de Lax’n’Busto, etc. Com deia, unes quantes generacions.

Al final, vaig solucionar el tema del dormir d’una manera ben curiosa. Estava fent voltes pel recinte de l’escenari, i me vaig acostar a un grupet de gent, que me pensava haver escoltat qualcú parlanet en mallorquí. Va ser una ‘falsa alarma’, però just després de dir ‘hola’, dues al·lotes lleidetanes –dues germanes- se me presentaren, i a l’acte va parèixer que érem amics de tota la vida… Les Rogèlies, diuen elles que són –i se veu que són ben conegudes, per aquí; tan sociables, no m’extranya- i tots els que van amb elles també, així que me vaig convertir en un rogeli més per la resta de la nit, juntament amb el cantant i el guitarrista dels The Companys. I he pogut dormir a ca seva, a la ciutat (dormir, dic, no jeure…). És curiós, això del treball de camp…

[@more@]

Avui he mirat d’aixecar-me prest; ho he intentat, i finalment a la 1 del migdia he arribat a la zona del festival. Com que havia perdut massa temps, tot d’una m’he posat a fer entrevistes. Bastant interessant, tot plegat; per aquest tema, he comprovat que la pisicina és el millor lloc: no hi ha renou ni música (els concerts no comencen fins a les 5), i la gent està relaxada, però no adormida o gaire concentrada, i en petits grups, així que no és difícil acostar-s’hi i demanar si se’ls pot fer unes preguntes. Precisament a la piscinia ha estat on hi he conegut en Lluís Gendrau, el director de l’Enderrock, amb qui he tengut una xerrada també ben profitosa. En general, estic content d’aquesta venguda al Senglar, sobretot pel treball, però també per la gent que conec i l’experiència –feia molt de temps que no anava a cap festival d’aquest tipus-.

Però estic un poc cansat d’escriure a la llibreta: no pots quedar-te amb tota la informació, sinó que ja la selecciones, i de memòria, per no tallar la conversa… Així que avui horabaixa he decidit baixar a Lleida, a veure si trobava unes cintes per la gravadora. Res. Impressionant: a Lleida deuen ser són molt moderns i ja han oblidat les cintes de cassete i només funcionen en digital, perquè havent trescat bastant, he estat incapaç de trobar un lloc on comprar tres cintes verges. Estava ben fart de ver voltes, quan he entrat a una botiga d’electrònica; a jo m’ha parescut veure’n, de cintes, dins un armari de vidre, gros, que ocupava tota una paret. Però se veu que a l’amo no li agradava la meva pinta (la que tens quan vas de festivals, vaja!), o el meu accent, o jo què sé, però m’ha mirat amb cara d’antipàtic i me diu: ‘no, no en tenim’. I s’ha girat per parlar amb un amigot seu que hi havia, i jo me n’he anat flipant

Per sort meva –vaja sort!-, just devora hi havia una botiga-basar d’un asiàtic –xinès o japonès; crec que era això darrer-, que, com que les fabriquen ells, sí que tenia cintes! N’he comprades tres, per si de cas, en vista que escassegen… Esper i confïi que me bastin. Vaja, segur.

També havia baixat a la ciutat per mirar de trobar un hostal, o alberg, o el que fos, per dormir-hi anit. He anat a l’alberg que sabia, el de Sant no-sé-què, tot confiat. Però per avui no tenen lloc. Fora, idò, m’he dit, ja veurem on dorm, avui: enmig del parc, o d’escopeta amb la meva germana i el seu al·lot, o amb les Rogèlies i els The Companys… Però se veu que avui tenc sort: a l’autobés per tornar hi havia un conegut, l’il·lustre formenterer Jordi Ferrer. Ho hem mig arreglat perquè me faci un lloc a la seva tenda. Ara me’n vaig a cercar-lo, a veure com ho concretam. I a sopar i a seguir amb la feina.

Quant a amadeu

En haver fet els 18, vaig decidir partir cap a Barcelona a estudiar música a l\'Escola Superior de Música de Catalunya, en l\'especialitat de Musicologia. Anys abans havia nascut a Bunyola, Mallorca, un mes d\'abril de 1985. De ben petit m\'ensenyaren a respectar i estimar la llengua i el país, i la música, és clar... Això ha fet que moltes de vegades, en lloc d\'estudiar, me dediqui a ficar-me en organitzacions i truis diversos, com el GOB, les JERC, el BEI i la CEPC, els Joves de Mallorca per la Llengua, ERC, Sa Sargantana i l\'Obra Cultural Balear. I des de fa poc, també membre de la Junta Directiva del GOB.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.