Quan l’escarni és un mèrit (petit homenatge a Climent Garau)

No
el veureu gaire sovint pel carrer, ni a la plaça, ni als cafès de
Bunyola fent un truc; no el trobareu fent tertúlia amb altres padrins
als bancs i padrissos del poble, recordant aquells temps de la
seva joventut, discutint sobre si l’any que va ploure molt havia passat
allò o allò altre, deixant passar el temps, les hores i els dies, els
anys de la jubilació. En Climent, don Climent, com diuen molts
dels seus amics, aquest homenet de la foto, pensa que no en té, de
temps per perdre, que no se pot jubilar: la feina que va començar de
jove encara no ha acabat, i falta molt perquè acabi; per això no hi pot
haver pausa.

Als seus 82 anys, en Climent encara t’obre la porta personalment quan
vas a ca seva. Dins el seu despatx, que és també la seva sala de
visites, una biblioteca immensa replena de llibres de qualsevol tema:
de química, de medicina, de política, de
sociologia, de filologia, d’història, de teologia… Se posa les
ulleres i, com si fossin un instrument per a l’oïda en lloc de per la
vista, t’escolta darrera una taula sempre plena de papers i llibres, de
fusta, gran i vella, que mig amaga el seu cos petit, i de vegades
cansat, però això sí, sempre ben arreglat, com si estàs apunt de sortir
per anar a qualque acte important.

De tot d’una, en el primer moment, en Climent sorprèn (encara que
potser no ens hauria de soprendre): una persona tan gran però tan al
dia, encara que de gran potser només en té l’aspecte; el seu esperit és
jove, animós, valent. I és que, com deia, en Climent no vol perdre el
temps recordant fets passats, sinó aprofitar-lo treballant pel futur. I
això que de coses en podria contar moltíssimes: de com va participar en
la fundació de l’Obra Cultura Balear,
dels anys de lluita clandestina a favor de la llengua i el país, la
seva etapa com a president de l’OCB, la seva experiència política amb
l’Unió Autonomista i el PSM, els seus contactes amb en Jordi Pujol i la primera CDC, la fundació del Grup Blanquerna
Són moltes històries, moltes batalles, en el més estricte sentit de la
paraula, per la llengua i el nostre país, des de la seva apotecaria de
Bunyola -oberta cap a mitjans dels 50-, i impulsant associacions
cultural, diversos intents en la política -per desgràcia, sempre
fallits-, però també treballant en el camp de l’església o de la
farmàcia.

[@more@]

La primera trobada que vaig tenir amb en Climent Garau va ser quan li
concediren la Creu de Sant Jordi, el 2003; aquell any l’ajuntament de
Bunyola també el va fer fill il·lustre de la vila. Era el meu primer
curs a Barcelona, i em convidaren -un poc de rebot: hi era com a Joves per la Llengua
a la festa que li feren després de la cerimònia del Liceu, a l’Espai
Mallorca; i ho vaig aprofitar per entrevistar-lo i fer-ne una notícia per a la revista, ‘Es Castellet‘.
D’aleshores ençà he procurat mantenir-hi el contacte; sobretot vàrem
tenir ocasió de parlar bastant amb el tema de la candidatura de ‘Més per l’Obra
que impulsàrem amb companys dels Joves i de l’OCB mateix per renovar
-que falta feia- l’entitat. En Climent ens va donar suport tot d’una.

El dia de la cerimònia d’entrega de la Creu, en Climent estava molt
emocionat, ho record molt bé: va ser un reconeixement molt important,
per ell i per tota la seva feina els anys més durs de la transició i
després. Era un reconeixement no només a la seva persona, sinó també a
la seva causa inacabable, Mallorca i els Països Catalans, la seva
cultura, la llengua i la construcció de tot un país, des de la seva
apotecaria d’un petit poble mallorquí. I aquest record, aquesta emoció,
m’ha vengut al cap arran que s’ha fet pública la llista dels guardonats enguany amb el mateix premi que li concediren a don Climent. La mir, la llista, i me xoca -i m’ofèn- pensar que ‘personatges’ com en Miquel Roca Junyent, en Narcís Serra, el conde de Godó o Johan Cruyff tendran la mateixa distinció que l’amic Climent.

Mentre en Climent ha hagut de passar-se una vida lluitant contra tot i
més, per la llengua i la cultura, per rebre un reconeixement semblant,
en Miquel Roca només és un de tants burgesots catalanets de dretes, amb
el mèrit especial de parir una Constitució que s’ha demostrat l’arma
més eficaç contra el nostre país; en Narcís Serra té el mèrit d’haver
estat el vice-president del govern del GAL i cap civil de l’exèrcit espanyol; el conde s’ha passat la vida lluitant contra els catalans des del seu despatx de La Vanguardia, la premsa de la ‘gente bien‘,
de molt de seny i moltes peles, d’aquest país; en Cruyff, en canvi, té
l’honor d’haver guanyat en 8 anys tantes Champions com Rijkaard en 3, i
d’haver estat un dels jugadors i entrenadors més brillants del món i
del Barça, però també un dels més prepotents i fantasmes, i amb un
historial de fitxatges que combina Stóitxkov, Koeman, Laudrup o Romario
amb Romerito, Eskurza, Escaig, Kodro, Cuéllar, Angoy, Lopetegui… I, ‘por supesto‘, mai, mai, mai ni una paraula en català, a diferència, precisament, d’en Frank…

No sé què deu pensar en Climent després de veure la llista de
guanyadors de la Creu d’aquest any. Potser, com jo, se li deu haver
acudit que si en lloc d’intentar arreglar el país, s’hagués dedicat a
insultar-lo, els reconeixements no haguessin arribat als 80 anys, sinó
molt abans.

Quant a amadeu

En haver fet els 18, vaig decidir partir cap a Barcelona a estudiar música a l\'Escola Superior de Música de Catalunya, en l\'especialitat de Musicologia. Anys abans havia nascut a Bunyola, Mallorca, un mes d\'abril de 1985. De ben petit m\'ensenyaren a respectar i estimar la llengua i el país, i la música, és clar... Això ha fet que moltes de vegades, en lloc d\'estudiar, me dediqui a ficar-me en organitzacions i truis diversos, com el GOB, les JERC, el BEI i la CEPC, els Joves de Mallorca per la Llengua, ERC, Sa Sargantana i l\'Obra Cultural Balear. I des de fa poc, també membre de la Junta Directiva del GOB.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Quan l’escarni és un mèrit (petit homenatge a Climent Garau)

  1. dessmond diu:

    És un home que el president Pujol el té ben present.
    Segurament és un patriota que no sap fer el sectari, encara que el temptin.

Els comentaris estan tancats.