Sintonies electorals

Les campanyes electorals deuen ser la delícia de publicistes, creatius,
dissenyadors, estilistes, comunicadors i comunicòlegs: si n’hi ha, de
detalls per cuidar i analitzar! Colors, tipografia, vestuari,
maquillatge, look, actitud del candidat, fotografia… i
música, és clar. Els experts en comunicació, aquests dies, s’ho passen
pipa amb el tema electoral, anant de tertúlia en tertúlia, a ràdios i
televisions, comentant la campanya de cada candidat. Disfruten, i de
passada, ens il·lustren als plebeus en la matèria amb quatre nocions de
publicisme bàsic per a no iniciats. Personalment, ho trob ben
interessant.

Però el que encara no he vist és cap expert d’aquests parlar de les
sintonies i músiques dels partits. Potser me l’he perdut, o potser és
que no li donen importància: és possible? No deixa de ser extrany que
ningú no n’hagi parlat, d’una cosa tan rellevant -encara que de vegades
la seva importància sigui invisible de tant evident que és- com la música, i més encara en una ‘època publicitària’ com és la d’eleccions. De fet, abans jo tampoc m’hi fixava, o no m’hi fixava gaire; abans,
però, era abans de començar a estudiar Etnomusicologia a l’ESMUC. Ara
que estic al meu darrer any de carrera, la música (el seu significat en
un context social determinat, el seu anàlisi cultural, etc.) ocupa ja
bona part del meu temps i dels meus interessos -i qualque maldecap
també-; per un esperem-que-aviat-llicenciat en Musicologia, les
campanyes electorals com aquesta també tenen, des del punt de vista
musical o musicològic, un cert interès.

Sense voler fer de professor Serrano
més que per curiositat, i un poc a l’engrós, m’he entretengut a ‘mirar’
les sintonies de cada partit. Gràcies a Internet, això és molt fàcil, i
per fer-ho no importa estar amorrat tot el dia a la TV o la ràdio
esperant que passin les falques; basta entrar a les webs dels partits i
clicar damunt l’enllaç. Tots els partits, excepte el PSC, tenen el seu
anunci televisiu i la falca radiofònica ben a la vista, localitzable.
En canvi, per trobar els anuncis d’en Montilla has d’obrir no sé
quantes de finestres, i quan hi ets, no s’obren. Almanco, no ho fan ni
amb el Safari ni amb el Firefox: això és el multimèdia del PSC-PSOE?

[@more@]

La més famosa de les sintonies dels partits, deixant de banda la de Ciudatanos-Partit de la Ciutadanía -per famosa i per polèmica-, és la del Partit Popular.
No importa ni comentar-la: no hi deu haver ningú en tot l’estat que no
l’hagi sentida com a mínim una vegada. Com a reclam publicitari és
genial: és fàcil, senzilla i aferradissa, i molt reconeixible, sobretot
gràcies al primer compàs, popularment conegut com totí-totà-totiretotà!; té moltíssimes versions (clàssica, chill out,
moderna, electrònica, pop…), depenent del caire de l’acte o de
l’anunci, però sempre la reconeixerem -per desgràcia-. Una gran
troballa. En aquestes eleccions, la versió de ràdio és més pausada -més
chill out-, mentre que la televisiva és de tempo més
ràpid, però de timbre orquestral. Això sí, ambdues són d’una sonoritat
clarament de música clàssica, que és la música tradicionalment
associada a la cosa seriosa, ordenada i de seny, culta i una mica
elitista (encara que avui en dia això és més un tòpic que la realitat).
La música clàssica ‘vesteix’ molt.

CiU presenta dues sintonies. Una ja la coneixia: és la versió convergent del ‘I say a little pray for you
d’Aretha Franklin, que el 2003 rebatejaren com ‘Porto Catalunya al cor’.
La cançó és sobradament coneguda i bastant animada, ho sabem tots: els
vídeos que van amb aquesta música també ho solen ser, d’animats i
dinàmics, és clar. Donen una imatge del candidat -la música és
primordial- d’emprenedor, de decidit, etc. Crec que és una bona idea,
encara que no sé si conecta gaire amb els joves: és una cançó de fa
quasi 40 anys!

L’altra sintonia, la nova d’enguany, la del primer spot,
és molt més interessant… Començant per les primeres notes: a què
recorden? No podem dir que és plagi perquè la llei crec que diu que
això només és a partir de 8 compassos copiats, però si no és un plagi,
és un record de la sintonia del PP. Clarament, això és per
‘captar’ vots a can Piqué. Tot l’anunci ho és: música de timbre classic
(com la del PP), més corbata, més discurs. Més de dretes, vaja, però
que no mostra un aire tan ‘carca’ com el del PPC.

La dels socialistes i la que generalment usa d’ICV s’assemblen molt.
Res de nou: s’assemblen molt en tot. Mateixa instrumentació, mateixa
idea entre cumba i folk. Això sí, la dels verds
és més animada, i també vol ser més ‘juvenil’. De fet, la d’Iniciativa
està molt bé, perquè sintetitza en un parell de minuts l’imatge que vol
vendre aquest partit, de guai-enrollat. Comença amb una introducció que recorda a quelcom ‘oriental’ (indi, potser, amb tabla i un instrument semblant al sitar?), i que ràpidament es fusiona
-és la paraula exacta- amb música d’aquí, una música que també recorda,
amb les flautetes i l’harmònica, a la moguda hypiie i folk de finals
dels 60’s. Vaja, tot molt estudiat, i ben estudiat: fusió i alternativa, que fins i tot, en un moment donat de la peça, pareix com si es trobassin enmig d’una jam session (música jazz, moderna, funk, etc.). Tot molt modern i juvenil, a mig camí del multi-culti, el hypisme i un toc de cumba.

Per aquesta campanya, n’han feta una altra,
de sintonia, molt més tranquila: per governar -i als d’ICV, pareix que
això és el que relament els importa- no se pot ser un hyppie-guai. Se
necessita una cosa més pausada, que inspiri confiança sense abandonar l’aire: una balada a l’estil country-pop
és la que han pensat. No deixam el toc cumba, però tampoc feim l’indi;
és una cosa més seriosa i reposada. Governar és el que interessa.

I Esquerra? De la sintonia d’Esquerra n’he sentit opinions contràries.
Què en pensau? L’anunci televisiu
està molt bé, amb totes aquelles imatges i les veus de Macià i Companys
de fons, i amb tanta de gent que camina a l’hora, però quan se posen a
cantar, o bé, a fer play-back… El meu company de pis ho troba massa nacionalista, per folklòric, i no li falta raó; la meva companya, en canvi, ho troba una bona idea, perquè innova damunt la tradició. I tots dos, a la seva manera, l’encerten.

De totes maneres, crec que Esquerra té un petit problema, amb això de les sintonies. La
música que va compondre en Pep Sala al seu moment, se veu que no ha
acabat de triomfar; altrament, no l’haurien canviada. Crec que és
una assignatura pendent d’Esquerra: trobar una música que ens
representi; potser qualque cosa semblant al rock català, que ben bé pot
reprensentar la imatge de ‘frescor’ i clarament nacional…
Necessitam una ‘imatge musical’ que ens mostri com el que som, un
partit desacomplexat, independentista i d’esquerres.

Quant a amadeu

En haver fet els 18, vaig decidir partir cap a Barcelona a estudiar música a l\'Escola Superior de Música de Catalunya, en l\'especialitat de Musicologia. Anys abans havia nascut a Bunyola, Mallorca, un mes d\'abril de 1985. De ben petit m\'ensenyaren a respectar i estimar la llengua i el país, i la música, és clar... Això ha fet que moltes de vegades, en lloc d\'estudiar, me dediqui a ficar-me en organitzacions i truis diversos, com el GOB, les JERC, el BEI i la CEPC, els Joves de Mallorca per la Llengua, ERC, Sa Sargantana i l\'Obra Cultural Balear. I des de fa poc, també membre de la Junta Directiva del GOB.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.