Tots som Martorell

Ja no sabria dir de què conec en Pere i en Manel Martorell. De per aquí i de per allà, un poc de per tot, que Mallorca és petita: d'una manifestació o una altra, estant darrera una pancarta o davant la policia, d'una ballada o un aplec de xeremiers. A força de trobar-nos ens hem arribat a conèixer, i a reconèixer, que és el més important. El cas és que sempre hi són, els dos germans Martorell, no s'amaguen: sonant les xeremies o amb la veuarra que tenen i que fan servir quan convé fer-ho, se fan notar. I és una sort tenir gent com ells de la nostra part, gent jove i de sang calenta -però mai violenta!-, que estima i defensa la seva terra, la nostra illa, la que també ho és, malgrat tot, d'aquells que la voldrien veure morta i ho intenten cada dia.
 

[@more@]

Hi ha moltes maneres de reivindicar la cultura d'un país, el propi país, amençat de mort; i ells dos han fet d'aquesta lluita una manera de viure, triant l'opció per mi més gustosa i divertida, a part d'efectiva i real, que és la de fer de músic. En Manel i en Pere han tengut la valentia de voler viure de la música, això vol dir, cultura, quan precisament la cultura és un valor negatiu en un país colonitzat com el nostre; i com si això fos poc, han optat per la música d'arrel tradicional, amb la voluntat de rescatar-la de la folklorització banal i alienadora o directament de l'oblit interessat.

És per això que en Pere, igual que a les manifestacions, és per tot i a tot, com a sonador o com a espectador: ara toca amb aquests i ara amb uns altres; l'he vist actuar amb Al-Mayurqa, amb Sa Ximbomba Atòmica (massa bons que eren com per durar massa; per sort, ens deixaren un testimoni de la seva breu existència en forma de disc, Cabres de plàstic -Blau, 1997-), i no sé si també amb Música Nostra, però tant és. Però arreu de Mallorca hi han sonat les seves xeremies. I En Manel, com el seu germà: fent sonar la seva guitarra on li demanin, cantant el que faci falta i fent bulla allà on se trobi. També amb Al-Mayurqa i amb un parell de grups més, els que siguin, perquè l'important és fer arribar la música i la festa a qualsevol raconet de la nostra illa.

Els Martorell són de Palma, més concretament, de la zona de La Real. I s'havien cercat feina per Palma, també: eren dels Tamborers de la Sala, un cos municipal de músics -de tambor, com el seu nom indica-, bastant antic, que acompanya el consistori palmesà en els actes oficials i protocol·laris més importants. El mateix consistori que des de fa prop de dos anys i mig intenta tirar endavant la macro-destrossa de l'hospital de Son Espases, a La Real mateix. Feina, per tant, per partida doble: anar a tocar per la batlessa els dematins i fer-ho contra na Catalina Cirer els horabaixes. Perquè una cosa és el càrrec de batle i l'altre la persona que l'ostenta; els germans Martorell feien feina per la primera, la batlessa, que accidentalment -i mai havia estat tan adequada la paraula- ara és madò Catalina.

Na Catalineta confon una cosa amb l'altra; no li demanam que sigui tan espavilada com els seus dos ex-tamborers, però la crèiem una mica més capaç. No entén, la batlessa, com hi pot haver treballadors a l'Ajuntament que no siguin del PP. És clar: com el seu partit, ella no sap què és la democràcia. En Pere i en Manel tocaven massa bé per les seves orelles: se'ls sentia des de La Real al Parc de les Vies i des de Ses Fontanelles fins a Son Sardina. Un so massa punyent, i que va més ràpid que el tempo d'una ciutat cada dia més lenta, fins el dia que s'aturi del tot ja no se torni a bategar mai més; un so massa afinat, que destaca enmmig de la gran cacofonia d'obres, excavadores forats i bucs per tot Palma; un so que sonava massa fort, fet per gent de Mallorca i per a la gent de Mallorca, però que tapava les sevillanes de la Feria de Son Tril·lo i Son Rossinyol.

Protestarem i ens mourem perquè els tornin a admetre o perquè, com a mínim, els demanin perdó públicament; però arrib a pensar que és que ni val la pena: na Cataineta, no mereix ni el nostre menyspreu, ni molt manco, la música i la feina d'en Pere i en Manel. Això sí, si fa un mes tots érem Rubianes, avui tots som Martorell. Perquè és precisament això: tant de bo n'hi hagués més com ells.

Quant a amadeu

En haver fet els 18, vaig decidir partir cap a Barcelona a estudiar música a l\'Escola Superior de Música de Catalunya, en l\'especialitat de Musicologia. Anys abans havia nascut a Bunyola, Mallorca, un mes d\'abril de 1985. De ben petit m\'ensenyaren a respectar i estimar la llengua i el país, i la música, és clar... Això ha fet que moltes de vegades, en lloc d\'estudiar, me dediqui a ficar-me en organitzacions i truis diversos, com el GOB, les JERC, el BEI i la CEPC, els Joves de Mallorca per la Llengua, ERC, Sa Sargantana i l\'Obra Cultural Balear. I des de fa poc, també membre de la Junta Directiva del GOB.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.