Catalunya ensucrada

Visc a només un carrer de la seu d'Esquerra; per això, quan avui he llegit no sé on que s'havia convocat una manifestació espontània per reclamar a en Carod que no usurpi el govern legítim de Convergència al poble català, se m'ha acudit d'anar-hi, per contemplar l'exhibició. Amb això que estava fent un cafè en un bar davant d'allà davant, per passar l'estona mentres la milícia popular anava arribant, quan han passat com una bala tres camions de bombers dels grossos i una ambulància, amb les sirenes advertint el personal d'una hora lluny. Els altres dos clients, el cambrer i jo ens hem mirat i hem aixecat les celles: "cosa grossa deu passar", hem pensat tots tres. I jo, a més, també he pensat que, fos el que fos, devia ser culpa del nou Tripartit. No podia ser d'altra manera, ja que pareix que amb el nou govern d'esquerres, l'Apocalipsi s'acosta, diuen des de CiU, i no seré jo que els dugui la contrària: en qüestions de missa, els convergents en saben molt més que jo.

[@more@]

Ja ho va predir l'aspirant -passarà mai d'aquí?- Mas, que si ells no governaven, Catalunya entraria en una crisi de gravíssimes conseqüències. Avui li ho ha tornat a explicar a na Mònica Terribas. Per ara, des que se va anunciar el nou Tripartit, el Barça ja no és líder de la Lliga, els carrers de Barcelona són un camp de batalla entre el poble català i els seus ocupants i se deu haver pegat foc a qualque banda de la ciutat, que els bombers anaven a tota pastilla. A més, com si això fos poc, abans de sopar he sentit en Duran per la ràdio dient que ara el procés de pau a Euskadi perillava seriosament i que el president d'Espanya tendria problemes molt greus per tornar a guanyar les eleccions. Si Catalunya és una nació, ni que sigui de preàmbul, podem dir, per tant, que la crisi comença a adquirir dimensions 'internacionals'.
Tot això me recorda, i molt, el que deia el PP de les Illes quan estava a l'oposició, en temps del Pacte: la meitat dels mals del món eren culpa del govern de n'Antich. Que si el turisme havia baixat, que si la inversió també… Fins i tot arribaren a dir amb el Pacte no plovia! El PP balear d'aleshores -ep! i el d'Espanya d'ara també-, i CiU actulament, comparteixen arguments i formes de fer. Ells sempre són el país -les Balears, Espanya o Catalunya, tant és-, els únics legitimats per parlar-ne en propietat… Si no poden ser al govern, aleshores aquest govern és il·legítim -ho diu l'aspirant Mas-, un pacte només pel poder, etc. Qualsevol govern que no els contempli és una usurpació, un robatori (com bé ho va explicar la M.H. Marta Ferrussola) i una traïció al poble que només ells representen. Jo, que tot això ho he viscut amb el PP d'en Matas i el Pacte de Progrés, ric amb els arguments de l'Aspirant, amb les manifestacions espontànies i la crisi anunciada.

I ric en veure com cau el mite de 'Catalunya'. Massa temps hem tengut els mallorquins a Catalunya com a exemple… exemple de què? Catalunya és el gran invent de CiU; basta llegir el que diuen aquests dies i el que han dit durant la campanya: estimar Catalunya, governar bé, com si només ells poguessin governar, és a dir, estimar Catalunya. Ara s'indignen perquè no els deixen fer això, governar, i anuncien, per tant, que Catalunya entrarà en crisi. I en certa manera tenen raó: la Catalunya que ells imaginaven, i que havien fet creure a molta de gent, entrarà en crisi. I diuen que durant tots aquests anys de Tripartit I, ja hi ha entrat, i també tenen raó: si una cosa bona ha tengut el primer Tripartit és que ha desmitificat, i molt, això de Catalunya com a nació. Catalunya no és més que una autonomia més d'Espanya -com a molt, és un preàmbul-, com ho som les Balears, com ho és Múrcia o La Rioja. Una autonomia que beu el mateix cafè que els altres, amb una mica més de sucre, això sí, però que no deixa de ser cafè. Fer un pacte nacional? Ja el farem quan tenguem un estat, quan siguem –tots– una nació de les de bon de veres. Per administrar una autonomia una mica més ensucrada que les altres, no fa falta tanta de comèdia.

Amb el nou govern d'esquerres potser la Catalunya somiada que tanmateix no existeix acabi de desaparèixer definitivament, per drama de la dreta regionalista que tant bé l'havia pintada. El país no són les tombes plenes d'ossos del segle X, sinó els problemes de l'habitatge, l'escola, el territori o la llengua. A les Balears ja fa anys que ho vàrem aprendre, tot i que ens han faltat polítics que ho sabessin aplicar, i sobretot, poders económics i fàctics disposats a ajudar-nos. Però el discurs polític de fons, UM a part, és molt més seriós i més real que les abstraccions tipus 'estimar Catalunya, governar bé', que no vol dir res i ho vol dir tot. La indignació i les proclames patrioteres d'aquesta setmana són per això: jo diria que és la por que tenen alguns de veure que el país que s'havien cregut durant 25 anys ara ja no existeix; potser se'l va inventar en Pujol…?

I per si de cas, avui he anat a omplir el rebost.

Quant a amadeu

En haver fet els 18, vaig decidir partir cap a Barcelona a estudiar música a l\'Escola Superior de Música de Catalunya, en l\'especialitat de Musicologia. Anys abans havia nascut a Bunyola, Mallorca, un mes d\'abril de 1985. De ben petit m\'ensenyaren a respectar i estimar la llengua i el país, i la música, és clar... Això ha fet que moltes de vegades, en lloc d\'estudiar, me dediqui a ficar-me en organitzacions i truis diversos, com el GOB, les JERC, el BEI i la CEPC, els Joves de Mallorca per la Llengua, ERC, Sa Sargantana i l\'Obra Cultural Balear. I des de fa poc, també membre de la Junta Directiva del GOB.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.