Calàbria i els paradisos perduts

Avui he llegit una notícia sobre Calàbria a un diari 'mallorquí'; és una notícia petitona, un d'aquests apunts que tenen tots els diaris en les seves planes d'opinió.

Sempre que llegesc qualque cosa de Calàbria pens en el viatge que hi vaig fer fa dos anys, l'estiu del 2004, amb en Pere i n'Izar -companys i amics de carrera i d'altres aventures-, i dues companyes més -i des d'aleshores, amigues també-, na Guida i na Joana. En total, érem cinc persones dins un cotxe que havíem llogat a Catània, fent voltes per la punta de l'ungla del dit gros de la gran bota itàlica: dos etnomusicòlegs i una etnomusicòloga, i dues acordionistes i un acordionista, tots del gremi de la música. I és el viatge més divertit que he fet mai.
 

[@more@]

L'excusa d'anar-hi va ser conèixer l'acordió calabrès i la tarantel·la, la dansa nacional calabresa. I la veritat és que amb aquesta excusa trobàrem les portes obertes per tot. I és que si Itàlia -diuen- és un país 'diferent', que improvitza, que sorprèn amb els seus contrasts, el seu paisatge, la seva gent, etc., Calàbria encara ho és molt més. És l'extrem del país, i ho és en tots els sentits: és l'indret de pocs turistes, i per això, de la gent extremadament més simpàtica, amable i hospitalària que mai hagi conegut; és la regió dels oliverars immensos d'oliveres immenses que cobreixen muntanyes i platges; s'hi combinen, a Calàbria, carreteretes estretes i en mal estat amb autopistes monumentals que salven grans desnivells, segurament de l'època del feixisme. En aquell culet de món, els poblets són tots iguals, amb moltes cases velles i poques persones joves, i estan molt junts -Calàbria és un petit desgavell urbanístic, mal endèmic mediterrani, però en absolut comparable a les nostres illes-, però amagats entre ells per les oliveres i les muntanyes.

Una de les coses que més record de Calàbria és la llum, la combinació del verd d'oliva que cobreix la serra amb el blau de la mar. Pot parèixer un tòpic, però no ho és: durant els quinze dies que recoguérem aquella punteta de sabata, mai perdérem la mar de vista, de vegades miràvem al taló (la Pulla), i en d'altres teníem l'Etna al davant. Des de dalt dels turons, quan ens aturàvem a dinar, o a preparar el sopar i encara feia claror, sempre vèiem la mar brillar, i supòs que era aquest reflex, amb la calitja que desprenia i que difuminava el paisatge, que li donava aquest to de color tan fabulós. Només he conegut un altre lloc que llueixi un color semblant, La Trapa. No és casualitat, ja que la finca del GOB és un dels darrers racons de Mallorca…

És evident que aquella excursió de quinze dies per aquell tros de d'Europa, però que no respon a la imatge d'Europa que se vol vendre, me va encantar. Ens va encantar a tots, ja que tots hi descobrírem moltes coses: una altra manera de viure i de pensar, una manera de viure la festa, la música, la pròpia cultura -tan diferent de la italiana 'oficial'!-, la religió i la política (és l'únic lloc on tota una família pot ser profundament comunista i catòlica); també una manera de viatjar, de conviure, de fer nous amics, o l'amor i la parella… Quan convius amb quatre persones més tants de dies, i amb tanta d'intensitat, supòs que per sempre recordes coses com aquella nit al cementeri de Gerace, o la festa surrealista en una ermita enmig del no-res i la boira, o la trobada amb la senyora que, sense ni una porta de fusta per ca seva -hi tenia una cortina foradada- ni saber parlar l'idioma de la Repubblica, treia el seu telèfon mòbil de dins una butxaca del davantal per dir-li al seu fill, amb l'únic italià que sabia, 'ma fan culo'…

Per tot això, Calàbria sempre serà, per jo, un record extraordinari. Avui me n'he recordat per la notícia petitona que deia al principi, que publicava El Mundo, i que anunciava l'obertura d'un hotel balneari del Grup Barceló Hoteles a la regió d'aquí a poc temps. He pensat que Calàbria encara és un paradís, un racó sortosament oblidat de les principals rutes turístiques. Com Mallorca fa cinquanta anys. I m'ha fet pena, la notícia: com Mallorca, Calàbria serà un nou paradís perdut, podrit per la mateixa serp.

Quant a amadeu

En haver fet els 18, vaig decidir partir cap a Barcelona a estudiar música a l\'Escola Superior de Música de Catalunya, en l\'especialitat de Musicologia. Anys abans havia nascut a Bunyola, Mallorca, un mes d\'abril de 1985. De ben petit m\'ensenyaren a respectar i estimar la llengua i el país, i la música, és clar... Això ha fet que moltes de vegades, en lloc d\'estudiar, me dediqui a ficar-me en organitzacions i truis diversos, com el GOB, les JERC, el BEI i la CEPC, els Joves de Mallorca per la Llengua, ERC, Sa Sargantana i l\'Obra Cultural Balear. I des de fa poc, també membre de la Junta Directiva del GOB.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Calàbria i els paradisos perduts

  1. Pere diu:

    Efectivament! Acabo de treure al nas al teu blog, com faig de tant en tant… i descobreixo que parles de mi…
    Doncs apa, a veure quin dia te la torno!
    Pere
    http://www.pereromani.wordpress.com

Els comentaris estan tancats.