L’Alguer

Quan enfilàvem el carrer que ens duia a la pensió, al carrer de Sant Agustí, per recollir les maletes, no ens sortia cap paraula. A l'hora de la partida, pensàvem, deixàvem enrere els amics que ens havien vengut a rebre a l'aeroport, petit, de la ciutat, en Carlo, en Tore, en Toni -i que ens tornaven a acompanyar-; els amics de l'Obra Cultural, els no tan amics -però  no per això igual d'amables- d'Òmnium; mossèn Nughes, que és tota una eminència en tot, o en Pasqual i na Natalina, la seva dona, l'ambaixador, i sastre, honorífic de la catalanitat més oriental. I amics tots, sempre bons amics i millors amfitrions. No va ser un silenci acordat, ni un d'aquests silencis incòmodes que de vegades apareixen enmig d'una conversa; supòs que tots pensàrem el mateix en el mateix moment, no sabíem què dir, només pensar, en silenci i tristament, que ens n'anàvem de l'Alguer.

L'Alguer. La Barceloneta sarda, italiana actualment, catalana per sempre. Feia pràcticament sis anys que no hi havia estat, massa temps, però m'he promès a jo mateix que no passin sis anys més. Ara se'm fa difícil descriure què he sentit en tornar-hi; m'és molt més senzill dir què vaig sentir en anar-me'n: pena, enyorança, i una petita punta de remordiment d'haver volgut compensar tants anys amb un sol cap de setmana.

 

[@more@]

Des de ben petit, com aquell qui diu, des del moment de néixer -i abans i tot-, l'Alguer forma part del meu univers. I, en certa manera, jo del seu -però això ja és una altra història…- Moltes de vegades en vaig sentir a parlar, de la ciutat, als meus pares, fins que hi vaig anar per primera vegada quan tenia 10 o 11 anys. O potser no tants. Tenia una remota idea d'on anava: un lloc molt especial per a la meva família, amb quelcom de màgic per a ells, on ens hi sentiríem segur ben tractats i ben rebuts, i també un indret molt petit i on hi parlaven català. Però un català que quan el sentia m'impressionava, tan diferent, tan difícil per a un mallorquinet, però tanmateix, comprensible. I això era el més fascinant. Aquesta vaga idea de quan era infant s'ha confirmat cada vegada que he tengut la sort d'anar-hi, però potser ha estat en aquests dos dies, la primera vegada que hi som estat pel meu compte, quan ho he pogut viure millor, personalment.

Tanmateix, l'Alguer no necessita el meu record ni la meva fantasia infantil per ser un lloc màgic, per mi o per qualsevol persona afortunada d'esdevenir-ne amic, turista, veïnat o simple visitant de pas. Seria complicat dir on és aquesta màgia, quin és l'element que concedeix a la ciutat aquest do d'enamorar: és l'amabilitat de la gent, la seva espontaneïtat simpàtica? És la llengua, el català alguerès, cada dia més invisible -i pitjor, més envellit-, però tanmateix, viu encara, amb empelts sards i italians? Són les murades, perfecte fortificació catalana convertida ara en un passeig magnífic que contempla i vigila de prop la marina? Potser són els carrerons del centre, d'una decrepitud deliciosa, bellament deixats? O és aquesta mar mediterrània que connecta l'Alguer amb la resta dels Països Catalans, amb l'imponent Cap de la Caça, al fons de la badia, que n'assenyala la direcció, cap a ponent? O la nit, que reflecteix la seva foscor damunt l'aigua sense que cap llum l'embruti, més enllà d'un far intermitent al sud de la ciutat? O probablement, és tot junt i res en concret.

Podria intentar escriure qualque cosa més i tanmateix no em sortiria; no som capaç d'escriure res sobre l'Alguer que no siguin evocacions i reflexions molt difuses i personals, segurament poc adequades per penjar en un blog -per avorrides, o perquè formen part d'una part de jo que no interessa més que a mi mateix-. Potser no seré mai capaç de parlar-ne sense poder evitar que els meus pensaments distorsionin el text. Ara mateix no som capaç de fer una crònica del viatge que no passi per aquí; pot ser és que és massa recent la ferida, i som incapaç d'intentar fer-ne cap tipus de reflexió de caire polític -tot i que la situació de la llengua ho necessita-, perquè no, perquè sap greu haver d'espenyar un record, una imatge tan bella, com ho és l'Alguer per a mi.

De tornada a Barcelona, al trull de sempre, al renou de sempre, a la rutina de sempre, ho he vist més clar encara, i més gran es fa el silenci de quan anàvem a recollir les maletes: espais per reflexionar, llocs on s'hi puguin perdre, i racons on enamorar-se, també n'hi ha d'haver, i cadascú deu tenir el seu; el meu, ara ho sé segur, és l'Alguer.

Quant a amadeu

En haver fet els 18, vaig decidir partir cap a Barcelona a estudiar música a l\'Escola Superior de Música de Catalunya, en l\'especialitat de Musicologia. Anys abans havia nascut a Bunyola, Mallorca, un mes d\'abril de 1985. De ben petit m\'ensenyaren a respectar i estimar la llengua i el país, i la música, és clar... Això ha fet que moltes de vegades, en lloc d\'estudiar, me dediqui a ficar-me en organitzacions i truis diversos, com el GOB, les JERC, el BEI i la CEPC, els Joves de Mallorca per la Llengua, ERC, Sa Sargantana i l\'Obra Cultural Balear. I des de fa poc, també membre de la Junta Directiva del GOB.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.