El Bloc ja és el Bloc

Ho deia en el darrer post que xerrava del tema, que no m'hagués pensat mai, així com va anar l'assemblea del mes d'octubre, que ara tornaria a parlar del Bloc. Però com se sol dir, val més tard que mai, i si me'n duc una lliçó segura de tot això,  personalment, és que el món fa mooltes de voltes, i que en política en fa més. O, dit d'una altra manera, que el món de la política i el món de la gent del carrer, de vegades, no gira igual -i crec que no és la primera vegada que ho dic, això-. Per sort, avui que comença la primavera, han acabat convergint un i altre. S'acaba l'hivern: ja feia quatre anys que durava, i a la fi, avui, podem començar a pensar en un canvi d'estació. Un canvi de cicle

El Bloc ja és el Bloc. O està a punt de ser-ho, a manca que ho retifiquin els òrgans dels partits que ho hagin de fer. Però si no hi ha cap denou, i esperem entre tots que no hi sigui, a finals d'aquesta setmana sí que ho podrem dir, a la fi, i a dos mesos de les eleccions: que estam a punt pel canvi a les institucions, en positiu, per fer política de veres per a la gent d'aquest país, per refer el mal comès aquests anys, i el més important, per fer país.
 

[@more@]

Ha estat llarg, el procés, i ben llarga i complicada la negociació: il·lusions, desil·lusions, atacs i contra-atacs, rectificacions… Massa difícil tot, pel meu gust, i imagín que pel gust de tots. Jo mateix, crec que m'he barallat i discutit amb tothom: amb companys d'Esquerra, per defensar d'entrar al Bloc; amb gent del Bloc, per defensar la posició d'Esquerra; no tot ha estat joc net, al contrari, i m'he arribat a posar nirviós de veres, en qualque moment, i a agafar emprenyades monumentals amb tot i tothom. Ho hem fet massa complicat, tots plegats, i perventura quan les eleccions hagin passat, podrem avaluar millor l'experiència d'aquests mesos, quasi un any, i fer-ne un balanç sense por a la crítica i a l'autocrítica, si és que s'ha de fer (jo crec que sí). Però bé està el que bé acaba, i ja vendran els dies d'anàlisi: ara és el moment de carregar les piles i de posar-se a fer feina.

 

Per feina, no estarem: llevar el PP i UM de les institucions no és precisament poc treball! És com llevar una paparra, que s'aferra i no hi ha que la desferri, a les institucions en aquest cas, i xucla tot quan pot: doblers, persones, paisatge, llengua, activitat cultural, economia. Només que és una paparra immensa, grandiosa i més aferrada que mai i més podrida que mai; ningú hi sobra per llevar-la; Esquerra, lògicament, hi ha de ser i hi serà. I la sort és que de tan inflada, la paparrota està a punt de rebentar! D'altra banda, per les piles, qui no les tenia carregades, dissabte en va tenir l'ocasió: 60.000 veus, 60.000 persones, més que mai, cridant, demanant, dient, que volen un canvi, que necessitam un canvi. I Esquerra no pot ser aliena a aquesta demanda: el canvi som nosaltres, ho serà el Bloc només si és complet, amb Esquerra.

En Joan Lladó ho explica millor que jo: aquesta ampliació del Bloc és una ampliació nacional. I per l'Esquerra, afegiria jo. Pels més crítics amb el Bloc, la presència d'Esquerra hauria de bastar per convèncer-los que l'eix nacional no quedarà descuidat; si qualcú dubtava o temia que aquesta coalició coixejàs una mica d'aquesta cama, ara ja no te motius per dubtar-ho. Si qualcú estava indecís entre votar una opció -Esquerra- o una altra -el mig Bloc del PSM i EU-Els Verds-, ja se'n pot oblidar: per primera vegada, i gràcies a aquest acord, com a mínim un independentista tendrà veu i vot a les institucions mallorquines. Que siguin més només dependrà dels suports que, entre tots, sumem pel Bloc. El creixement que ha experimentat Esquerra aquests quatre anys, les il·lusions acumulades, però també la veu dels regidors d'Esquerra que ben aviat hi haurà a Mallorca -i que ja hi ha a Eivissa-, es podrà escoltar a les institucions sense intermediaris. I això és més important del que pareix: amb diputats independentistes assegurats a les institucions balears, principatines, espanyoles i europees, els Països Catalans passen a ser una realitat innegable fins i tot per l'espanyolisme que tant braveja i crida darrerament; és el que més mal els farà perquè desfà justament allò que més ha perseguit la dreta des del 39, dividir-nos: recuperam la unitat d'acció i de direcció.

Tot s'hagués pogut fer molt millor i amb més temps, segurament; però com deia abans, bé està el que bé acaba, i aquesta història, avui que s'ençata la primavera i l'hivern se'n va, pareix que té un final feliç. Més ho serà si dia 28 l'únic que se'n va a hivernar és el PP, i UM, si podem, també. Serà aleshores, i no ara, amb els resultats a la mà, el moment d'evaluar tot el procés, des del principi fins al final, i fer la reflexió pertinent i les crítiques necessàries. Ara, amb Esquerra i amb el Bloc.

Quant a amadeu

En haver fet els 18, vaig decidir partir cap a Barcelona a estudiar música a l\'Escola Superior de Música de Catalunya, en l\'especialitat de Musicologia. Anys abans havia nascut a Bunyola, Mallorca, un mes d\'abril de 1985. De ben petit m\'ensenyaren a respectar i estimar la llengua i el país, i la música, és clar... Això ha fet que moltes de vegades, en lloc d\'estudiar, me dediqui a ficar-me en organitzacions i truis diversos, com el GOB, les JERC, el BEI i la CEPC, els Joves de Mallorca per la Llengua, ERC, Sa Sargantana i l\'Obra Cultural Balear. I des de fa poc, també membre de la Junta Directiva del GOB.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: El Bloc ja és el Bloc

  1. andreu diu:

    Certament, ha estat un procés complex. D’entrada, hem de convenir que no és gens fàcil encaixar en una mateixa candidatura quatre formacions que, tot i tenir coincidències fonamentals, tenen ideologies i cultures polítiques diferents. També hi ha aspiracions, personals i col·lectives, que són ben legítimes i tothom té dret a intentar assolir-les de la manera que consideri més adient. Crec molt sincerament que des del primer moment totes les persones implicades en aquest procés han actuat amb la màxima honestedat i motivades per allò que consideraven que era el millor per al País.

    També he de reconèixer que, en certes ocasions, hem actuat amb molta passió i tothom ha volgut dir la seva (és la nostra manera d’entendre la política, no?) i per això s’han produït moments de baralles, discussions i malentesos. Tot fos això!

    M’alegra molt que, finalment, hàgim triat el mateix camí. Pens que és el camí que recorreguérem dissabte des de l’estàtua del rei En Jaume fins a la plaça Major o el que farem quan Joves per la Llengua ens convoquin a córrer per la llengua o quan l’OCB…

    Just un comentari final. Et puc assegurar que hi ha hagut, hi ha i continuarà havent-hi més d’un independentista amb veu i vot a les institucions mallorquines. I esper que després del 27 de maig encara n’hi hagin més!

Els comentaris estan tancats.