En Toni Roig

Ahir, a Cort, en Toni Roig devia ser entre les més de 400 persones que ens aplegàrem en la que potser serà la darrera concentració per salvar el que queda de l'entorn de La Real: per dignitat, deien les pancartes, Salvem La Real. També n'hi havia una altra, de pancarta, que deia que les esquerres quedarien enterrades entre el ciment de Son Espases. Jo hi vaig arribar amb el temps just de saludar als amics que eren pel meu redol, i me'n vaig anar tot d'una que n'Aina Calafat va haver acabat la lectura del manifest. No el vaig poder veure, per tant, a en Toni, però estic segur que hi era.
 

[@more@]

Perquè en Toni sempre hi ha estat, damunt l'escenari o a peu de carrer: qui no l'ha vist mai? Cantant o cridant, amb guitarra o sense, i fins i tot, qualque vegada, també sense aquella barba seva, gran i grisa (de jove, segur que més negra), tan característica, que li queia per damunt els morros i fins el pit. Pot parèixer un tòpic, però les barbes frondoses i blanquinoses ens remeten sempre una imatge de bonhomia, a l'estampa del padrí bon al·lot i comprensiu, a la de l'erudit estudiós i eminent, a la de l'experiència al servei dels altres, a la saviesa; entre aquell bosc gris i blanc, la seva veu sonava amb una estranya potència, alhora que vellutada, i les paraules sortien ben clares en mig d'aquella espessor, perquè no quedassin ofegades o no es poguessin malentendre. I és que les paraules d'en Toni sempre ho eren, de clares, i coherents, i sense possibles dobles interpretacions, igual que les seves conviccions.

La meva no és pot dir que hagi estat una gran relació, amb en Toni Roig. El fet de coincidir en militància i opció de vida -músic, encara que jo, en aquest sentit, acab de començar- ha bastat perquè, durant aquests anys, ens haguem anat trobant, saludant, i parlant una mica, però estic convencudíssim que jo sabia molt més qui era ell que no al revés. Tanmateix estic convençut que qualsevol de les seves amistat més íntimes estaria d'acord amb jo, i el compromís amb la causa que expressen les seves lletres i la seva actitud al llarg dels anys ens mostren en Toni, segur, tal com ha estat sempre, amb una manera de viure i veure el món, i sobretot, el món de la música, la qual he compartit des del principi, i el qual m'hi sent discretament, però estreta, relacionat.

Me'n faig creus que en Toni Roig sigui mort. Ahir devia ser entre les més de 400 persones que érem a Cort per fer sentir el seu gran crit els darrers anys. Divendres no hi serà per sentir el desenllaç de la trista història de Son Espases, i no vull pensar en haver de suportar, en una mateixa setmana, la seva mort i la de l'entorn de La Real que ell tan estimava. També costarà d'aguantar la mort de la il·lusió que el nou govern havia generat entre tots nosaltres. Tanmateix, la veu d'en Toni ressonarà divendres i per molt de temps, mantenint la dignitat que alguns han decidit abandonar, la utopia d'un país millor, i la il·lusió d'una resistència que, fins i tot sense ell, no cessarà.

Per sempre. Visca la terra.

 

Quant a amadeu

En haver fet els 18, vaig decidir partir cap a Barcelona a estudiar música a l\'Escola Superior de Música de Catalunya, en l\'especialitat de Musicologia. Anys abans havia nascut a Bunyola, Mallorca, un mes d\'abril de 1985. De ben petit m\'ensenyaren a respectar i estimar la llengua i el país, i la música, és clar... Això ha fet que moltes de vegades, en lloc d\'estudiar, me dediqui a ficar-me en organitzacions i truis diversos, com el GOB, les JERC, el BEI i la CEPC, els Joves de Mallorca per la Llengua, ERC, Sa Sargantana i l\'Obra Cultural Balear. I des de fa poc, també membre de la Junta Directiva del GOB.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: En Toni Roig

  1. wendi diu:

    Jo encara estic feta pols. Encara no m’ho imagín, tot, sense ell. Amadeu, el teu post i el `principi del vídeo m’han fet tornar a venir les llàgrimes als ulls! Joder, no hi ha dret.

Els comentaris estan tancats.